La plaça del diamant.

I ara pens en aquell llibre,i me'n record d'una manera molt superficial,vagament, malgrat que me l'he llegit tres vegades (que no son massa però si bastantes com perquè quedi grabat a la memòria , supòs) i que vaig tenir que fer un exàmen del llibre i , a més a més, entrava com a temari de selectivitat. Veig dues imatges, potser una mica distorsionades per la meva memòria i la meva imaginació:

La Natàlia, que recorre la plaça del Diamant,que té forma d'embut, un embut per el qual ha de passar, un embut que la va estrenyent poc a poc , però ella corre i passa per un carreró estret i surt al món, a un món que ja no l'ofega,lliure.

L'he vista quan grava el seu nom a la porta amb un ganivet : NATÀLIA, amb majúscules, perquè ja no és la Colometa, és la Natàlia, una dóna amb nom i personalitat, una dóna que recobra la seva identitat.

No vull fer un estudi minuciós del llibre,que ja se n'han fet molts i potser ara mateix no seria capaç.

Simplement pens en l'embut i en el nom, el meu nom.Sé com em dic, però a voltes no tinc clar quí som.De vegades em pareix que em perdo per moments.Molts dies, d'aquells en els quals no tinc ganes de fer res i miro fixament el sostre de l'habitació,pens:" I la vida, la vida de veritat ¿quan començarà?".Jo pensava que només estava feta de paraules, que les necesitava, que viuria per llegir-les , escriure-les,estudiar-les...Les paraules, les històries, la poesia, allò que crea bellesa; literatura: emocions que es destil.len i es fan lletres,paraules inefables...I ara en canvi...ara no sé que és el que em mou i supòs que per això pas tant de temps aturada,sense fer res,com una pedra.

És curiós com van esborrant-se els meus records,perquè aquest llibre és un dels meus predilectes i sento que no me'n record bé.A més, fa tant de temps que no escric en català que tinc la sensació de que ja no sé escriure correctament.